.

...

Tesina (4rt d'Economia, Upf, 2008)

1. INTRODUCCIÓ

1.1 Aigua i Economia.

“L’eficiència agrícola és la major reserva d’aigua” resa un titular d’un article de diari[1]. I com aquest, centenars d’ells omplen la premsa en els darrers temps. Sembla ser que la sequera dels últims mesos ha fet de la gestió de l’aigua al nostre país una qüestió primordial que inunda els mitjans, la opinió pública i els discursos dels polítics.

I com sempre que és genera discussió mediàtica, és genera polèmica: és correcta la gestió de l’aigua?, és cert que qui més en consumeix és l’agricultura?, és eficient el consum?, es regala l’aigua? en són correctes els preus?... Finalment la pluja va arribar i va fer amainar tot el saludable debat sorgit, però no ens enganyem, el de l’aigua és un problema estructural més que ocasional i és per això que val la pena prendre perspectiva i tractar d’analitzar-lo amb cura. Anem per passos.

És conegut que des de sempre l’aigua ha estat un recurs clau per a totes les civilitzacions, poblats i famílies. De fet, sense anar més lluny, segons diu la NASA és un element essencial per a l’existència de vida. És calcula que a la Terra hi ha un volum aproximat d’aigua d’uns 1.360.000.000 km³ (que representen més de 2/3 de la superfície terrestre), una minúscula fracció és aigua dolça i els humans només poden aprofitar-ne menys del 0,003% (tecnològicament i econòmicament accessible). Uns 14000 km³ d’aigua que sustenten la vida de bilions de persones, i que l’atzar de la geologia i la climatologia reparteix de forma desigual entre el territori.

^[2]

Per tant doncs, parlem d’un recurs altament necessari, relativament escàs i distribuït de forma aleatòria. Un input essencial per a tota mena d’outputs llur gestió no podem deixar en mans del no res. És aquí on l’economia, la ciència que s’ocupa de gestionar la tivantor entre les necessitats (il·limitades) i els recursos (escassos), pot oferir-nos solucions en un context de població creixent, de producció creixent, i també, de demanda creixent.

1.2 Aigua i agricultura.

Quan un intenta pensar econòmicament sobre la gestió d’un recurs, com pot ser l’aigua, el primer que li ve al cap es allò d’obtenir el màxim amb el mínim, és a dir, allò de ser productiu. Per maximitzar els outputs haurem de fer òptim tant el procés productiu com l’assignació d’inputs.

Primer de tot el que haurem de fer es interessar-nos per la distribució sectorial de l’aigua i desglossar-ne la demanda. A nivell mundial hi ha certa unanimitat sobre aquesta informació i les dades[3] ens diuen que el sector primari (l’agricultura de regadiu essencialment) absorbeix entorn del 70% de l’aigua disponible. Els usos industrials són de l’ordre del 20% i l’ús domèstic representa tan sols una desena part del total d’aigua disponible.

Això voldrà dir que el que fem o deixem de fer amb l’aigua al món dependrà en més de dues terceres parts de com gestionem els regadius mundials. Aquests resultats són perfectament extrapolables a la regió a la qual volem acotar el nostre treball, Catalunya, i com veurem, els percentatges pràcticament no varien, ja que segons les dades de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) a Catalunya el sector agrícola consumeix aproximadament el 72% del volum d’aigua disponible.

1.3 Agricultura i Economia

Donat que el sector agrícola és qui més recursos hídrics absorbeix semblarà lògic centrar-nos en estudiar aquest sector per tal d’intentar millorar la gestió de l’aigua, que com ja hem dit, és i serà un recurs escàs. A nivell mundial ens trobem que l’agricultura és qui més aigua empra però qui menys aporta al PIB mundial. Això és per allò que en diem que el sector primari és intensiu en l’ús d’aigua, com natural és que el sector secundari sigui intensiu en capital i el sector terciari intensiu en capital humà. Per tant, tampoc és una relació criticable, el que passa és que hi ha sectors que poden pagar més per l’aigua perquè són sectors més rendibles. Es el fenomen que els economistes coneixen com “l’aigua flueix cap al diner”, des de sectors menys rendibles (explotacions agràries) cap a d’altres més rendibles (camps de golf, per exemple).

I és interessant també parar atenció a les diferencies entre països, on veiem que lògicament en els països en vies de desenvolupament el pes de l’agricultura en el Producte Interior Brut és molt més elevat però en canvi no ho són les ajudes públiques al sector que són molt elevades en països com Japó, EUA i els de la Unió Europea (PAC).

[4]

Però el que no podem fer és qüestionar la rellevància de l’agricultura (que emplea el 36% de la mà d’obra existent al món[5]), en especial de la producció d’aliments, tenint en compte que la població mundial és creixent i amb ella la demanada mundial de productes agrícoles. I per ser més concrets, hem de parlar del potencial de l’agricultura de regadiu, que representa entorn del 15% del total de superfície agrícola i aporta més de la meitat de la producció agrícola (entorn del 60%). Com estudiarem més endavant, aquestes dades són similars als valors en el cas del marc geogràfic Català.

1.4 Objectius

Ara que ja hem contextualitzat una mica la problemàtica de l’aigua i l’agricultura a nivell mundial, exercici que ens a servirà per a entendre millor el cas concret que estudiarem, podem passar a delimitar les intencions i els propòsits d’aquest estudi.

El treball que tenim entre mans pretén realitzar un anàlisi de l’ status quo de la gestió de l’aigua a Catalunya, amb especial èmfasi en el sector agrícola, que a priori sembla ser el menys estudiat des del punt de vista acadèmic, i proposar certes millores per tal de fer més eficient el consum d’aigua. De marc geogràfic s’ha triat Catalunya perquè és millor acotar l’estudi per poder arribar a alguna bona conclusió i el sector agrícola ha estat l’escollit perquè com ja hem anat dient és el màxim consumidor d’aigua al món i a Catalunya, i en principi ningú en sap tant de malgastar-la com ell.

El primer bloc titulat Aigua i Agricultura a Catalunya té com a objectiu analitzar les particularitats del mercat de l’aigua agrícola, previ estudi de les característiques principals de l’oferta i la demanda d’aigua. Ens interessa particularment quina és la institució que regula aquest mercat. És un mercat regulat públicament? Hi operen organismes privats? Quines són les quantitats que en resulten? I els preus? És un mercat que assigna recursos de manera eficient?

Sovint se sent que el sector agrícola és el més ineficient en el consum de l’aigua, que les pèrdues per usar mals sistemes de reg són incalculables, que és reguen camps per inundació... Estem particularment interessats en trobar resposta a tots aquests suposats comportaments ineficients en els preus de d’input, els preus de l’aigua, o per ser més estrictes, les tarifes de subministrament de l’aigua. Com són les tarifes agrícoles per a l’ús de l’aigua? Són les mateixes que les domèstiques? I que les industrials?

La hipòtesi inicial és que els pagesos obtenen l’aigua massa barata o fins i tot regalada i això genera greus ineficiències. Però és només una especulació que cal contrastar. Per altre banda intentarem trobar la relació al preu i l’eficiència en l’ús i això ens portarà a parlar d’elasticitats preu de l’aigua, relació que ens resultarà útil per quan abordem el bloc 2. També podrem intentar estimar l’estalvi potencial al que pot arribar el sector agrícola amb un consum eficient del recurs hídric i calcular el cost potencial de tot això.

Una vegada haguem aconseguit aportar llum sobre tots aquests aspectes, i tinguem una radiografia més o menys clara de com és gestionen 2/3 parts de l’aigua a Catalunya, serà l’hora d’encetar el segon bloc i com diu el seu títol (Propostes), és tractarà de posar sobre la taula els instruments que ens dona l’economia per intentar millorar la gestió d’aquest recurs que algú va dir fa poc que seria el factor detonant de les guerres del segle XXI i en la mateixa línia ja fa una colla d’anys el cèlebre Mark Twain... “Whisky is for drinking, water is for fighting over”[6].

---

[1] GALLEGO, J. L. La Vanguardia. Divendres 13 de Juny de 2008. Pàgina 80.

[2] http://www.fao.org/water

[3] FOOD AND AGRICULTURE ORGANIZATION OF THE UNITED NATIONS. Water at a Glance. Rome, 2007.

[4]THE WORLD BANK. World Development Report 2008: Agriculture for Development. 2007

[5] WBCSD, Agricultural Ecosystems. Geneva, July 2008

[6] K. WATKINS i A. BERNTELL, A global problem: How to avoid war over water. International Herald Tribune. Dimecres 23 d’agost de 2006.

Eleccions europees

• Quan la propaganda política entra per la porta, la subtilesa salta per la finestra. No parlem de màrqueting polític, no, sinó de la propaganda vella, arnada, primària, horrible i sense escrúpols que estan fent el PSC -PSOE i també la seva marca blanca, IC-V. Els cartells patèticament retocats dels socialistes ens retornen a la dècada del 1930. Fan por. Vendre un producte com Maria Badia (qui és, Maria Badia?) deu ser molt complicat, però potser no calien aquelles sinistres fotos manipulades, en blanc i negre. En l’anunci televisiu d’Iniciativa es contraposa, fins i tot, “la borsa amb la vida”, i es mostra, d’una manera fraudulenta, pornogràfica i obscena la imatge d’un nen desnodrit... visca la demagògia!!!
  

(Inspiradíssim en: El Calbot, FCO, 05 06 2009)

I per reflexionar sobre el nostre vot...

el SUPERCOMPTADOR!

Bonanit!

(el pròxim artícle parlarà de tennis, és a dir, parlarà de Roger Federer... ,)

Bon 2009!

ELS BOLETS DE PIERA

SÍNTESI

Objectius, metodologia, resultats i conclusions de la recerca.

Qui escriu, indecís declarat, no dubtà, a causa de la afecció i la predilecció que pateix envers ells, ni un moment alhora d’escollir el motiu del seu treball de recerca: els bolets.

Calia però, delimitar amb encert l’elecció. Fou en aquest punt on sorgí l’embrió que finalment viuria: els bolets de Piera. Ajuntant l’estima de l’autor cap a la muntanya amb el mètode científic, es tractava d’elaborar un esbós de la població fúngica dels boscos pierencs mitjançant un gratificant treball de camp tot relacionant-la amb els factors que l’envolten, és a dir, buscar l’explicació de perquè aquells bolets i no uns altres sortien als boscs del terme municipal en la vegetació, el clima, el tipus de sol, l’acció humana... en definitiva, trobar una justificació a la raó de ser dels bolets de Piera.

Cohesionar el mountain bike, els bolets i un treball de recerca ja fou un xic més complicat, però aquests eren els fonaments del mètode que vaig emprar per a l’elaboració de l’últim. En total, varen ésser una vintena de sortides al bosc per recollir les mostres que m’eren necessàries per realitzar el treball de camp. Donada la gran dificultat de conservar els bolets en un estat acceptable, vaig optar per la fotografia d’aquests, ja fos, la majoria de les vegades, en el seu medi natural, o fora d’aquest. Posteriorment, anotava els caràcters més fugissers del bolet (tècnicament anomenats organolèptics: olor, color...) i obtenia l’esporada d’aquest, procés que solia durar un parell de dies. Amb això, l’experiència acumulada de tota una vida d’afició boletaire i les converses amb diversos entesos en la matèria, vaig veure’m capacitat per elaborar una idea prou acurada dels bolets de Piera.

Amb una bona base d’informació i dades referents al tema, arribava l’hora d’extreure’n conclusions i obtenir resultats que refutessin o sostinguessin les hipòtesis inicials. Primer de tot, calia assenyalar l’excepcionalitat de la temporada, degut a les condicions meteorològiques favorables que van esdevenir. En segon lloc, l’estudi de camp va ratificar una de les meves sospites, avui en dia, no cal embrutar-se, ni punxar-se, ni esbatussar-se amb els arbusts de sotabosc per obtenir la tan preuada recompensa que cerquem els boletaires. Les vores dels camins i les vinyes i camps abandonats en procés de regeneració vegetal són les àrees de major fertilitat fúngica.

Per altre banda, s’ha arribat a la conclusió que aquella vella creença que diu que els bolets del Pirineu són aigualits i els de Piera de major qualitat, és certa, té un fonament científic. Els bolets que neixen als prats o a les pastures del Pirineu són aigualits, mentre que els pierencs gaudeixen d’una millor consistència i un gust més “autèntic”. Això és degut al tipus de sòl, i és que les llicorelles de Ca n’Aguilera donen un gust especial a tots els bolets d’aquestes contrades. En resum doncs, si se’m permet, al pot petit hi ha la bona confitura (Piera), però al gran n’hi ha més (Pirineus).

Aquest anàlisi dels boscos de Piera ens ha deixat ben clar que són terra de bolets, de diversitat i riquesa fúngica, a causa de l’ambigüitat de l’enclau pierenc, al prendre característiques positives de la regió litoral i caràcters beneficiosos de l’estatge montà. Els gèneres més abundants són les russules i els lactarius, degut a la vegetació (pi blanc i pi pinyoner) i a la morfologia del sòl (terreny silícic i argilós). Val a dir però, que el rovelló, al costat de la llora ja no hi plora, ara, al costat de la llora, omnipresent, la lleterola hi plora. I és que moltes de les espècies emblemàtiques dels nostres boscos sofreixen un preocupant retrocés. I ens cal preguntar, quina es la causa d’aquesta davallada imparable, com la podem evitar? No ho sabem del cert, però ens cal cercar-la prop dels humans, l’acció humana poca assenyada i la massificació irresponsable desgasta els boscos, per evitar-ho, se’ns fa necessari una vegada més recórrer als hàbits del bon boletaire.

(Piera, Tardor de 2003)

INAUGURACIÓ DEL BLOG

Benvinguts!