ELS BOLETS DE PIERA

SÍNTESI

Objectius, metodologia, resultats i conclusions de la recerca.

Qui escriu, indecís declarat, no dubtà, a causa de la afecció i la predilecció que pateix envers ells, ni un moment alhora d’escollir el motiu del seu treball de recerca: els bolets.

Calia però, delimitar amb encert l’elecció. Fou en aquest punt on sorgí l’embrió que finalment viuria: els bolets de Piera. Ajuntant l’estima de l’autor cap a la muntanya amb el mètode científic, es tractava d’elaborar un esbós de la població fúngica dels boscos pierencs mitjançant un gratificant treball de camp tot relacionant-la amb els factors que l’envolten, és a dir, buscar l’explicació de perquè aquells bolets i no uns altres sortien als boscs del terme municipal en la vegetació, el clima, el tipus de sol, l’acció humana... en definitiva, trobar una justificació a la raó de ser dels bolets de Piera.

Cohesionar el mountain bike, els bolets i un treball de recerca ja fou un xic més complicat, però aquests eren els fonaments del mètode que vaig emprar per a l’elaboració de l’últim. En total, varen ésser una vintena de sortides al bosc per recollir les mostres que m’eren necessàries per realitzar el treball de camp. Donada la gran dificultat de conservar els bolets en un estat acceptable, vaig optar per la fotografia d’aquests, ja fos, la majoria de les vegades, en el seu medi natural, o fora d’aquest. Posteriorment, anotava els caràcters més fugissers del bolet (tècnicament anomenats organolèptics: olor, color...) i obtenia l’esporada d’aquest, procés que solia durar un parell de dies. Amb això, l’experiència acumulada de tota una vida d’afició boletaire i les converses amb diversos entesos en la matèria, vaig veure’m capacitat per elaborar una idea prou acurada dels bolets de Piera.

Amb una bona base d’informació i dades referents al tema, arribava l’hora d’extreure’n conclusions i obtenir resultats que refutessin o sostinguessin les hipòtesis inicials. Primer de tot, calia assenyalar l’excepcionalitat de la temporada, degut a les condicions meteorològiques favorables que van esdevenir. En segon lloc, l’estudi de camp va ratificar una de les meves sospites, avui en dia, no cal embrutar-se, ni punxar-se, ni esbatussar-se amb els arbusts de sotabosc per obtenir la tan preuada recompensa que cerquem els boletaires. Les vores dels camins i les vinyes i camps abandonats en procés de regeneració vegetal són les àrees de major fertilitat fúngica.

Per altre banda, s’ha arribat a la conclusió que aquella vella creença que diu que els bolets del Pirineu són aigualits i els de Piera de major qualitat, és certa, té un fonament científic. Els bolets que neixen als prats o a les pastures del Pirineu són aigualits, mentre que els pierencs gaudeixen d’una millor consistència i un gust més “autèntic”. Això és degut al tipus de sòl, i és que les llicorelles de Ca n’Aguilera donen un gust especial a tots els bolets d’aquestes contrades. En resum doncs, si se’m permet, al pot petit hi ha la bona confitura (Piera), però al gran n’hi ha més (Pirineus).

Aquest anàlisi dels boscos de Piera ens ha deixat ben clar que són terra de bolets, de diversitat i riquesa fúngica, a causa de l’ambigüitat de l’enclau pierenc, al prendre característiques positives de la regió litoral i caràcters beneficiosos de l’estatge montà. Els gèneres més abundants són les russules i els lactarius, degut a la vegetació (pi blanc i pi pinyoner) i a la morfologia del sòl (terreny silícic i argilós). Val a dir però, que el rovelló, al costat de la llora ja no hi plora, ara, al costat de la llora, omnipresent, la lleterola hi plora. I és que moltes de les espècies emblemàtiques dels nostres boscos sofreixen un preocupant retrocés. I ens cal preguntar, quina es la causa d’aquesta davallada imparable, com la podem evitar? No ho sabem del cert, però ens cal cercar-la prop dels humans, l’acció humana poca assenyada i la massificació irresponsable desgasta els boscos, per evitar-ho, se’ns fa necessari una vegada més recórrer als hàbits del bon boletaire.

(Piera, Tardor de 2003)